Escolta
6 Setembre, 2013
Les nostres intencions en relacionar-nos
2 Setembre, 2014

En aquests dies compleixo anys biològics, i anys de professió en el món de la teràpia Gestalt. Reflexionant sobre el camí recorregut en aquests dos aspectes – el personal i el professional, tan íntimament lligats, em preguntava avui una amiga quina experiència m’agradaria passar a altres persones, quin és l’aprenentatge més valuós que destacaria.

Amb tot el viscut i après, em quedo amb la transparència, l’honestedat – primer amb mi mateixa, després amb els altres. Parar-me a aclarir el que sento, i actuar en conseqüències. I una de les accions més habituals a prendre, és comunicar el que sento i/o vull, i aquí és on moltes vegades ensopeguem. Sovint passa que si comuniquem de debò, amb transparència i honestedat el que sentim i volem, tenim por que el/la altre/a se… enfadi, es negui, s’aparti, s’entristeixi, se’n vagi, etc. I per evitar-nos posar-nos davant el dolor DE L’ALTRE (auto-enganyant-nos, dient-nos “per a no fer-li mal”…), callem, cedim, ens conformem, abdiquem, renunciem, ens empetitim, ens frustrem…

Anys després, aquell assumpte que no ens vam atrevir a abordar segueix present, esperant una oportunitat, aquest moment de cansament, aquesta bronca estúpida, per tornar a aparèixer amb la mateixa vigència. I llavors ja el dany és enorme, s’ha acumulat el rancor contra el/la altre/a o contra si mateix, amb a sobre la desesperació pel temps “perdut”, per les oportunitats malgastades…

Ho veig sovint en les teràpies de parelles, o en les teràpies amb persones en procés de separació. Acostumo a fer aquesta pregunta: quant temps fa que estàs callant? Quant temps fa que ja t’hauries anat? Sovint la resposta és: fa 4 anys, fa 10, fa 15 anys… I llavors pregunto: què va faltar de tu? La resposta sol ser: no volia fer-li mal, vaig pensar que canviaria (el/la altre/a), vaig pensar que m’adaptaria, em vaig acomodar…

Jo també he viscut l’experiència d’haver de comunicar sentiments dolorosos, he sentit en el meu cor i en la meva ànima el dolor del final, i el dolor de ferir l’altre. Sé el difícil que és assumir aquesta responsabilitat, i més encara quan la persona que estava deixant encara m’era estimada i benvolguda.

També aprecio i em reconec els valors de coherència, transparència i honestedat que vaig exercitar en aquest moment, i la pau i tranquil·litat interna que em van aportar, malgrat el dolor.

Honestedat per admetre el que sento, transparència per comunicar-ho, coherència per assumir les conseqüències. Avui, penso que aquest és el meu aprenentatge més important, i en aquest camí estic.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, click el enlace para mayor información.plugin cookies

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de cookies,click l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies